28 Feb Claudia i Manuela
Claudia de Vilafamés i Manuela Ballester. La idea d’unir a aquestes dues artistes en una exposició conjunta es deu a l’ús d’un llenguatge que ambdues emprenen amb la mateixa solvència: una figuració on predomina la idea del fugaç, l’estranyesa del quotidià. Claudia va nàixer a Vilafamés a la fi de la dècada dels seixanta, Manuela, seixanta anys abans.
El Museu que avui les acull va ser un detonant perquè Claudia agarrara els pinzells i volguera arribar, amb ells, a tots aquests pintors i pintores als qui tant admirava. Avui es presenta com una artista consolidada, artífex d’un món hiperrealista en el qual, no obstant això, domina la poesia abans que la referència fotogràfica. Les seues fruites, els seus draps… qualsevol d’ells és tan real com imaginat. I cadascun reflectix moments d’introspecció, imprescindibles per a transmetre l’emoció sentida. El seu és un hiperrealisme amb clares influències classicistes i naturalistes i, sense deixar de ser fidel a la realitat, és fugaç i és emotiu. És íntim i és càlid, i s’allunya del soroll de la ciutat i la indústria per a endinsar-se a les cases i arribar fins al rebost. No deixa de sorprendre l’oniricitat de la seua obra, i és que una poma no és fantàstica, no és sentimental i no és onírica fins que naix de les mans de Claudia. Un rebost és poesia si naix del seu pinzell. Al seu estudi, la natura morta cobra vida.
Manuela, per part seua, va ser una d’aquestes pintores que, com qualsevol dona de principis del segle XX, es va casar i va tindre fills ben jove, i com qualsevol dona d’esquerres la guerra i el feixisme la van expulsar del seu país, però no van aconseguir expulsar-la de si mateixa. Ella va continuar pintant a Mèxic i Alemanya, sempre dins d’un llenguatge en el qual es reconeixen objectes i figures, que ella tracta amb una bona dosi d’enigma. El tint surrealista apareix en algunes de les seues obres, mentre en altres ocasions s’apega més a la realitat, sempre narrada amb un deix de nostàlgia, i sempre banyada en solitud. Ella, tant de temps eclipsada per una família d’artistes homes i sotmesa pel seu marit, va aconseguir alliberar-se del seu jou i és ara reivindicada com una de les nostres imprescindibles. El nostre Museu, que posseïx un bon número de les seues obres, li devia aquest reconeixement.
Claudia de Vilafamés y Manuela Ballester. La idea de unir a estas dos artistas en una exposición conjunta se debe al uso de un lenguaje que ambas emprenden con la misma solvencia: una figuración donde predomina la idea de lo fugaz, la extrañeza de lo cotidiano. Claudia nació en Vilafamés a finales de la década de los sesenta, Manuela, sesenta años antes.
El Museo que hoy las acoge fue un detonante para que Claudia tomase los pinceles y quisiese llegar, con ellos, a todos estos pintores y pintoras a quienes tanto admiraba. Hoy se presenta como una artista consolidada, artífice de un mundo hiperrealista en el cual, sin embargo, domina la poesía antes de que la referencia fotográfica. Sus frutas, sus trapos… cualquiera de ellos es tan real como imaginado. Y cada uno refleja momentos de introspección, imprescindibles para transmitir la emoción sentida. El suyo es un hiperrealismo con claras influencias clasicistas y naturalistas y, sin dejar de ser fiel a la realidad, es fugaz y es emotivo. Es íntimo y es cálido, y se aleja del ruido de la ciudad y la industria para adentrarse en las casas y llegar hasta la alacena. No deja de sorprender la oniricidad de su obra, y es que una manzana no es fantástica, no es sentimental y no es onírica hasta que nace de las manos de Claudia. Una despensa es poesía si nace de su pincel. En su estudio, la naturaleza muerta cobra vida.
Manuela, por su parte, fue una de esas pintoras que, como cualquier mujer de principios del siglo XX, se casó y tuvo hijos muy joven, y como a cualquier mujer de izquierdas, la guerra y el fascismo la expulsaron de su país, pero no consiguieron expulsarla de sí misma. Ella continuó pintando en México y Alemania, siempre dentro de un lenguaje en el cual se reconocen objetos y figuras, que ella trata con una buena dosis de enigma. El tinte surrealista aparece en algunas de sus obras, mientras en otras ocasiones se apega más a la realidad, siempre narrada con un deje de nostalgia, y siempre bañada en soledad. Ella, durante tanto tiempo eclipsada por una familia de artistas hombres y sometida por su marido, consiguió librarse de su yugo y es ahora reivindicada como una de nuestras imprescindibles. Nuestro Museo, que posee un buen número de sus obras, le debía este reconocimiento.
